TrainWreck

After a paused, deep breath, she continued with a calm voice. “I don’t like to give up. Never.”

Another deep breath. Fresh air flooding her lungs, relaxing her body.

The girl was starting to feel comfortable. She was being listened carefully as she was opening her soul, letting all her feelings, all her fears go. For the first time, since long ago.

The boy was starting to feel confused. They were good friends, but he dangerously -from his viewpoint- started to feel like he was becoming her therapist. And he liked the girl, since long ago.

The situation repeated itself several times in the following couple of weeks: the girl  sharing her most private feelings and emotions; the boy listening quiet and carefully, respecting the intimacy and trust growing between the ever-closer couple of friends.

But a given day, as the girl started talking, the boy, suddenly showing himself a bit rough, interrupted her abruptly, paralyzing the girl with a mix of surprise and disappointment.

Before the girl could even try to start a cognitive process trying to identify a reason for why should he do that, the boy talked: “You’ve let all your feelings go for a while. Now it’s my turn.”

And he kissed her.

dumbwaiter:

Why Groupon is poised for collapse

“Sí”, respondieron ambas al unísono.

“¿Los dos?”, insistió él, extrañado.

“Sí, los dos”, aclaró una de ellas.

Resultado de la operación: ninguno de los dos asientos es ocupado por sus ocupantes “electas”.

Más allá de este hecho, a veces se agradece no tener que estar pendiente de nadie, dejar volar la imaginación por los variados paisajes que ofrece la combinación de años y años de acción de la naturaleza y años y años -pero menos- de acción del ser humano.

Contrastes de luces, contrastes de colores, contrastes de elementos.

Contrastes.

Una madre calmaba a su pequeña hija, entusiasmada en la realización de sus rutinas matutinas habituales: ir a sacar dinero al cajero, comprar un poco de pan y alguna otra cosa para desayunar en la panadería, pasear a su perro por las a-aquella-hora-de-la-mañana adormecidas calles del pueblo, e ir a coger el autobús de camino a la escuela.

La madre sufría teniendo que dejar marchar a su hija cada día, alejarse de ella inevitablemente durante unas horas y echarla de menos desde la distancia, haciendo lo que buenamente podía para tratar de distraerse en su ausencia.

La niña se marchaba encantada con su viaje en autobús hacia la escuela, donde decenas de niños y niñas compartían su aventura diaria de aprender y crecer, jugar y socializarse. De vez en cuando, entre clase y clase se acordaba de su madre y también la echaba de menos, pero enseguida alguna amiga la devolvía a su realidad.

A ojos de esa madre y esa hija, igual que los colores que veían en el mundo, su realidad se podía parecer, pero siempre era diferente. En su relación, tanto la madre como la hija debían respetar, consciente o inconscientemente, sus diferentes puntos de vista y sus necesidades. Debían respetar su compromiso.

… l’únic que paties eres tu.”

Però ell no creia que fos per tant. Sabia que estava passant una època dolenta, una mala ratxa. Ho havia passat malament i ho seguia passant malament.

De fet, la gran majoria dels seus amics i coneguts semblava gaudir especialment d’una vida plena, estable, feliç en aquells temps que ell pitjor ho estava passant. Considerant aquest fet, aquesta casualitat, s’adonà que en el fons, tot era culpa de les seves percepcions, alterades per el seu estat d’ànim.

Mentre ell es sentia deprimit, li semblava que la resta de gent era netament més feliç. En el fons ho eren només d’una manera relativa, respecte la seva pròpia sensació d’estar enfonsat: la teoria de la relativitat no ha de restringir-se únicament a l’estudi de la física, oi Albert?

La vida, de la mateixa manera que en altres temps li havia presentat oportunitats per disfrutar, passar-s’ho bé i ser feliç, ara el colpia sense compassió. Tot i així, sabia que arribarien temps millors. Tot i així, no defallia.

va dir la dona, tota indignada, mentre guaitava els carrers de la vila: bosses de plàstic als portals de les cases, llaunes de refresc buides pels cantons, papers i paperets per aquí i per allà, tot seguint una esplèndida distribució quasi-aleatòria. 

Xiclets i restes de caramels llençats pels infants i per altres més grans després de disfrutar-los l’estona corresponent, esperant atreure providencialment els despistats peus d’alguns vianants, escassos a aquestes hores del matí. Propaganda, paperassa electoral s’acumulava dins i als voltants de les papereres, tot just ara que començava de manera oficial una campanya ja en marxa des de feia temps, esgotant i allunyant als vilatans.

Tot just les vuit del matí i la preocupació més gran de la dona era si els carrers estaven bruts (que ho estaven) o no. Com si no hagués vist el telenotícies de bon matí ni se n’hagués assabentat per cap altre mitjà de la notícia més important de les últimes hores. La notícia més important del dia, de la setmana i potser una de les més importants de l’any.

Però bé, al cap i a la fi, cadascú es rasca d’allò que més li pica.